A vegades t’enyoro tant que em sembla que em fa mal, sento unes ganes irrefrenables d’estar amb Tu, i hi ha instants en que realment et necessito al meu costat. Estem acostumats a que les coses es facin d’una certa manera, assumim que deuen ser segons certes premises i quan no ho assolim ens sentim menys i patim un dolor innecessari.
Quan deixo la distancia suficient com per veure amb objectivitat me n’adono de tot allò que em fa feliç, dels motius que m’han portat al lloc on sóc ara, precisament ara, i repassant aquella llista que en soledat de les quatre parets que m’envoltaven escrivia amagada són ara una realitat, ara sí, just ara.
Enyorar-te forma part del que sento, és una conseqüència, és un perquè i, llavors, em miro a mi mateixa com mai he estat capaç, em somric mentre em dic boja, boja del tot, completament boja per ser capaç d’atrevir-me a somiar-te quan encara no eres real, i per continuar enyorant-te cada dia una mica més.
Em diràs que això es totalment de Can Tarradelles» i per això t’ho escric en català, perquè sé que encara et sonarà molt més Tarradelles i riuràs, riuràs estant molt més irresistible.
Precisament una d’aquelles bogeries que m’atrevia a somiar era poder dir, sentir, ser com sóc en cada moment, no tenir por del judicis i que l’altre valores la meva realitat.
Poder ser una mica bleda de tant en tant, poder dir que t’enyoro, que vull estar amb Tu, que continuo somiant però sempre estant al teu costat és una d’aquelles coses que no m’espanta dir perquè és el que sento, perquè és real.
Pot ser aquesta és la meva part clara de entre tota la meva foscor però clar o fosc és Teu…aquest era el tracte, oi?
T’estimo. T’estimo molt!
Pleasure Shelter 